El programador 
Havia un cop un programador molt bo, tan bo i tan elevat que per a nosaltres seria perfecte. I va voler manifestar la seva perfecció creant un programa.
Aquest programa, aquesta aplicació, disposaria d'un hardware -també dissenyat per ell- per on correria i s’executaria.
Aquesta aplicació estaria formada per infinits objectes, classes i diversa moduleria de software que donaria ànima al hardware físic.
Per a cadascun tipus de software: programes, rutines, primitives, etc, va tenir que escriure unes prestacions, un comportament i una heurística d'on aprendria a auto millorar-se amb el transcurs del temps de funcionament. Va tenir que preveure la infinita memòria que caldria disposar, que tenint en compte que aquesta memòria estaria formada a la fi, de matèria bàsica, es a dir, de electrons en farien falta molts.
També va preveure que podria haver necessitat de que en runtime tingués que fer certes maniobres, ¿com ho diríem...? 'tocar els programes' o ficar ma a variables d'ajust. També ho va preveure.
Quan tot el sistema va estar acabat, va tancar els ulls, va repassar tot, absolutament TOT el que havia fet i ho va memoritzar amb la idea de poder seguir el procés amb comoditat. Endemes va alentir el rellotge de manera que per ell, la cadència dels esdeveniments fos prou lents com per poder estar simultàniament observant tot el software corrent en tot el hardware en tot moment.
Power On.
En aquest moment infinites quantitats de electrons creats van començar a córrer per el hardware creat, cadascun amb una missió concreta, per aquella que li havia tocat en sort. Els mòduls, les rutines, els programes, tot, van interactuar en aquell moment zero. Primer tot semblava un caos de electrons però al poc tot va tenir una organització, una forma de fer, de comportar-se, de relacionar-se amb els altres. Això va passar en un temps tan curt com un infinitesimal de temps.
Un dia, després d'uns quants segons del Power On, alguns electrons es van preguntar el perquè del seu moviment, del seu origen i del seu destí, perquè amb el temps anaven canviant, com si hagués un repositori on els electrons, després d’haver complert una missió anessin a un lloc on se'ls infongués nova energia, con si anessin de negatiu a positiu per mitjà d'una força que els impulsés a ser mes forts, a ser millors a cada truc de rutina.
Fins i tot alguns d'ells van arribar a pensar que la seva conducta podria estar prevista prèviament donat que algú podia haver programat tot un sistema d'activitats amb un fi encara desconegut per ells. Van pensar que podia haver un Programador.
Alguns d'ells van tenir un ego desmesurat, se sentien diferents als altres per causa -deien ells- d'estar en una subrutina mes important que els altres o perquè uns es van auto denominar 'interfases' entre els demés i el Programador.
Al cap de molts períodes de rellotge, els electrons, ja sabien -per estudi repetit del passat- quina era la funció que se'ls encomanava i la anaven complint com podien.
Però en algun moment molt llunyà del Power On, algun electró i d'alguna manera misteriosa -misteri per ells perquè encara no sabien que tots ells estaven formats amb els mateixos materials que el seu Programador i eren part d'Ell- van poder contactar amb el Programador.
Un moment important des d'el Power On va ser quan un electró representant espiritual dels demés va dialogar amb el Programador.
Electró : ¿Qui som?
Programador: Sou una part de mi amb moviment propi.
Electró : ¿Quan va començar aquest moviment?
Programador: En un instant dit Power On.
Electró : ¿Fins qua estarem fent la feina per la qual hem estat mobilitzats?
Programador: Fins un instant dit Power Off.
Electró : ¿Què passarà amb nosaltres?
Programador: Tornareu al programa pare i al Programador.
Electró : ¿I després?
Programador: Després de millores de hardware i software, tornarà un Power On.
Electró : ¿I així fins quan?
Programador: Fins sempre.
Electró : ¿El nostre moviment es lliure o esta predestinat?
Programador: Teniu lliure moviment però teniu un destí.
Electró : ¿I tu, coneixes el futur?
Programador: Jo conec el passat, el present i el futur.
Electró : Però si ho coneixes tot, ¿on ets, en el passat, present o futur?
Programador: Jo us he construït. Jo sé tot el que heu fet, el que feu i el que fareu. Per a mi, la vostre existència es un present. Jo soc un etern present. Jo soc el Programador.
Electró : Però, ¿on ets?
Programador: Vosaltres i tot sou la meva manifestació.
Electró : ¿I perquè t'has manifestat?
Programador: Tot es un gran programa que te que ser provat i millorat
Electró : ¿Per quina raó?
Programador: Per arribar a ser una versió millor que em farà evolucionar a mi també.
Electró : Val. ¿Com es això del lliure albir si ja coneixes el nostre futur?
Programador: Vosaltres sou una part de mi però teniu lliure moviment.
Electró : ¿Quin moviment, si tot ja està escrit?
Programador: Teniu llibertat de girar -el que vosaltres dieu spin- però dins d'un marc establert que es diu programa.
Electró : ¿Tan com si hem complert be o no tan be, arribarem a Tu?
Programador: Sí, però no en les mateixes condicions. No seria just.
Electró : Hi han cops que es difícil complir.
Programador: A vegades el sistema te errors i altres vegades hi han errors programats per provar la integritat de la aplicació. I altres rutines internes que pretenen interferir amb el vostre moviment. Aquí esta la evolució.
Electró : ¿Hi ha un Programador mes amunt de Tu?
Programador: Sí.
En aquest moment els electrons van deixar de preguntar. Van saber que formaven part d'alguna cosa immensament gran que fins i tot fent un esforç era costós d'entendre. No podien entendre-ho.
Alguns electrons i rutines van decidir pujar-se al carro de la missió 'Versió Beta' per arribar a un nou release, a una versió més alta mentre que altres no van entendre res per que o no volien o perquè no van escoltar o perquè no els interessava. Tots aquests van ser descartats per a formar part d'una nova versió que s’executaria en un futur Power On.
El electró que escriu es pregunta si deu haver una llibreria de software obsolet en la Creació.
Aquest programa, aquesta aplicació, disposaria d'un hardware -també dissenyat per ell- per on correria i s’executaria.
Aquesta aplicació estaria formada per infinits objectes, classes i diversa moduleria de software que donaria ànima al hardware físic.
Per a cadascun tipus de software: programes, rutines, primitives, etc, va tenir que escriure unes prestacions, un comportament i una heurística d'on aprendria a auto millorar-se amb el transcurs del temps de funcionament. Va tenir que preveure la infinita memòria que caldria disposar, que tenint en compte que aquesta memòria estaria formada a la fi, de matèria bàsica, es a dir, de electrons en farien falta molts.
També va preveure que podria haver necessitat de que en runtime tingués que fer certes maniobres, ¿com ho diríem...? 'tocar els programes' o ficar ma a variables d'ajust. També ho va preveure.
Quan tot el sistema va estar acabat, va tancar els ulls, va repassar tot, absolutament TOT el que havia fet i ho va memoritzar amb la idea de poder seguir el procés amb comoditat. Endemes va alentir el rellotge de manera que per ell, la cadència dels esdeveniments fos prou lents com per poder estar simultàniament observant tot el software corrent en tot el hardware en tot moment.
Power On.
En aquest moment infinites quantitats de electrons creats van començar a córrer per el hardware creat, cadascun amb una missió concreta, per aquella que li havia tocat en sort. Els mòduls, les rutines, els programes, tot, van interactuar en aquell moment zero. Primer tot semblava un caos de electrons però al poc tot va tenir una organització, una forma de fer, de comportar-se, de relacionar-se amb els altres. Això va passar en un temps tan curt com un infinitesimal de temps.
Un dia, després d'uns quants segons del Power On, alguns electrons es van preguntar el perquè del seu moviment, del seu origen i del seu destí, perquè amb el temps anaven canviant, com si hagués un repositori on els electrons, després d’haver complert una missió anessin a un lloc on se'ls infongués nova energia, con si anessin de negatiu a positiu per mitjà d'una força que els impulsés a ser mes forts, a ser millors a cada truc de rutina.
Fins i tot alguns d'ells van arribar a pensar que la seva conducta podria estar prevista prèviament donat que algú podia haver programat tot un sistema d'activitats amb un fi encara desconegut per ells. Van pensar que podia haver un Programador.
Alguns d'ells van tenir un ego desmesurat, se sentien diferents als altres per causa -deien ells- d'estar en una subrutina mes important que els altres o perquè uns es van auto denominar 'interfases' entre els demés i el Programador.
Al cap de molts períodes de rellotge, els electrons, ja sabien -per estudi repetit del passat- quina era la funció que se'ls encomanava i la anaven complint com podien.
Però en algun moment molt llunyà del Power On, algun electró i d'alguna manera misteriosa -misteri per ells perquè encara no sabien que tots ells estaven formats amb els mateixos materials que el seu Programador i eren part d'Ell- van poder contactar amb el Programador.
Un moment important des d'el Power On va ser quan un electró representant espiritual dels demés va dialogar amb el Programador.
Electró : ¿Qui som?
Programador: Sou una part de mi amb moviment propi.
Electró : ¿Quan va començar aquest moviment?
Programador: En un instant dit Power On.
Electró : ¿Fins qua estarem fent la feina per la qual hem estat mobilitzats?
Programador: Fins un instant dit Power Off.
Electró : ¿Què passarà amb nosaltres?
Programador: Tornareu al programa pare i al Programador.
Electró : ¿I després?
Programador: Després de millores de hardware i software, tornarà un Power On.
Electró : ¿I així fins quan?
Programador: Fins sempre.
Electró : ¿El nostre moviment es lliure o esta predestinat?
Programador: Teniu lliure moviment però teniu un destí.
Electró : ¿I tu, coneixes el futur?
Programador: Jo conec el passat, el present i el futur.
Electró : Però si ho coneixes tot, ¿on ets, en el passat, present o futur?
Programador: Jo us he construït. Jo sé tot el que heu fet, el que feu i el que fareu. Per a mi, la vostre existència es un present. Jo soc un etern present. Jo soc el Programador.
Electró : Però, ¿on ets?
Programador: Vosaltres i tot sou la meva manifestació.
Electró : ¿I perquè t'has manifestat?
Programador: Tot es un gran programa que te que ser provat i millorat
Electró : ¿Per quina raó?
Programador: Per arribar a ser una versió millor que em farà evolucionar a mi també.
Electró : Val. ¿Com es això del lliure albir si ja coneixes el nostre futur?
Programador: Vosaltres sou una part de mi però teniu lliure moviment.
Electró : ¿Quin moviment, si tot ja està escrit?
Programador: Teniu llibertat de girar -el que vosaltres dieu spin- però dins d'un marc establert que es diu programa.
Electró : ¿Tan com si hem complert be o no tan be, arribarem a Tu?
Programador: Sí, però no en les mateixes condicions. No seria just.
Electró : Hi han cops que es difícil complir.
Programador: A vegades el sistema te errors i altres vegades hi han errors programats per provar la integritat de la aplicació. I altres rutines internes que pretenen interferir amb el vostre moviment. Aquí esta la evolució.
Electró : ¿Hi ha un Programador mes amunt de Tu?
Programador: Sí.
En aquest moment els electrons van deixar de preguntar. Van saber que formaven part d'alguna cosa immensament gran que fins i tot fent un esforç era costós d'entendre. No podien entendre-ho.
Alguns electrons i rutines van decidir pujar-se al carro de la missió 'Versió Beta' per arribar a un nou release, a una versió més alta mentre que altres no van entendre res per que o no volien o perquè no van escoltar o perquè no els interessava. Tots aquests van ser descartats per a formar part d'una nova versió que s’executaria en un futur Power On.
El electró que escriu es pregunta si deu haver una llibreria de software obsolet en la Creació.